Reflexó individual:
- A vegades, acostumem a fer-nos una idea equivocada de la vida familiar d'un alumne, segons com siguin el seu comportament a l'aula, els seus resultats acadèmics, etc. No sempre hem mantingut una entrevista amb els pares/mares o tutors prèviamanet per tal de conèixer-los més.
- Una bona relació entre pares/mares i fills/es no sempre s'aconsegueix passant moltes hores junts, comprant molts regals, fent feliços als fills/es,... Hi ha d'haver qualitat, afecte, estimació, etc. i trobar la manera de transmetre tot això no material.
Reflexió col·lectiva:
- S'hauria de prioritzar la qualitat de l'educació que donem abans de la quantitat.
- A vegades, sembla que les noves tecnologies ens apropin molt de tota aquella gent que tenim lluny i que estimem però, a la vegada, també sembla que ens allunyi de tots aquells que tenim molt a prop, preferim enviar un correu, uns sms, fer servir el facebook... abans de quedar i anar a fer un cafè, anar a sopar...
- Els mestres, alumnes i pares/mares haurien de formar un gran triangle que funcionés, on hi hagués una gran comunicació i, no pas, que cada involucrat en el procés educatiu funcionés per separat.
2- Video: Miguel Ángel Santos Guerra
Metàfora de l'educació
Sovint el dia a dia, la pressa, el voler acabar la matèria, el llibre... ens fa perdre l'essència bàsica de l'ensenyament. Recordo, a la universitat, els professors es van fer farts de repetir-nos que no ens entestéssim en voler acabar el llibre, que el més important era la qualitat amb la que ensenyàvem i , per tant, no, la quantitat que esnsenyàvem. Durant la meva curta vida laboral com a mestre, aquest dilema (el de qualitat i quantitat) m'ha anat sorgint i la meva conclusió (potser no encertada) ha estat la d'intentar trobar un equilibri entre la teoria (entenent teoria, el que ens deien a la universitat) i la pràctica (la realitat que tot mestre es troba a l'escola). La meva pregunta és si el nostre sistema educatiu, en el fons, ens empèny més a omplir el recipient buit o a ensenyar com omplir-lo. Dins de l'aula, sense descuidar la gran quantitat de coneixemens que s'han de transmetre, tenim temps de despertar i millorar l'autonomia, l'esperit crític, els valors... de l'alumnat? o, sovint, ens hem de limitar a fer-nos escoltar per, posteriorment, fer passar un examen i valorar si ens han escoltat prou bé o no?
L'escola reproductora o l'escola transformadora?
Potser, una de les millors opcions seria poder trobar un bon equilibri entre totes dues tipologies. Com bé diu Santos en l'entrevista que veiem al video les societats fan les seves escoles i les escoles les creen per perpetuar les societats. Per tant, aquí es crea una relació de dependència entre una i l'altra, es necessiten. Així que l'escola ha de ser una bona reproductora i, a la vegada, bona transformadora. Si la societat canvia l'escola també ho ha de fer i, a l'hora, tot allò en que la societat no avança, s'ha d'intentar canviar des de l'escola. Ara bé, aquest equilibri, el com fer-ho és dificil de trobar.
Quin és el problema o com vivim el problema?
No sempre acostumem a prendre els problemes des d'una perspectiva motivadora, acostumen a ser una càrrega, ens fatiguen, ens fan estar de mal humor... però sempre hi ha la cara positiva de tot (o gairebé tot) allò que ens passa, ens el fons els problemes ens ajuden a créixer, a millorar... En el terreny de l'educació hauria de passar el mateix, tots aquells obstacles que, en l'actualitat, hi ha ens haurien de servir per agafar empenta per tal de solventar-los.
Canvi en la selecció i en la formació del professorat?
Des del meu punt de vista, estic força d'acord amb les paraules de Miguel Ángel Santos. És evident, que en el nostre país, hi ha seriosos problemes en els centres educatius. Un d'ells és la formació que rebem els docents. Penso que hi ha un abisme entre tot allò que aprenem a les aules de la Universitat i tot allò que ens trobem a les aules de l'escola. Molts companys de la carrera i jo mateixa (tot i haver cursat els Practicums) vàrem coincidir en la sensació de no saber què fer la primera vegada que ens vàrem trobar davant del nostre alumnat. Per una altra banda, professors de secundària,que havent cursat ja el CAP entraven a les aules, havien de demanar ajuda als mestres de primària perquè tot allò relatiu a la didàctica no sabien com encarar-ho; actualment, com a mínim, s'ha incrementat la durada d'aquesta preparació, esperem que durada i qualitat de formació vagin, aquest cop, agafades de la mà.
Aquest és un video que ens van penjar en un curset telemàtic que estic fent en aquests moments. Va ser la primera presa de contacte que vàrem tenir amb la temàtica del curset. Personalment, em va agradar i em va fer ser més conscient del munt de tecnologia que utilitza el nostre alumnat cada dia. Està clar, que cada curs que encetem hi ha un increment de noves tecnologies a les aules (no per un igual a totes les escoles, però n'hi ha) però tot el professorat està al dia de les noves tecnologies? per a tots nosaltres l'ús d'aquestes eines és motivador o ens és un problema?
