Reflexió sobre l'entrevista a Manuel Segura
L'entrevista
de Manuel Segura m'ha fet pensar en tres situacions diferents de la meva vida
actual, en les quals gairebé cada dia penso, em passen pel cap, em preocupen...
i des del meu punt de vista em van fent créixer com a persona i millorar en la
meva tasca docent.
En
primer lloc, una d'elles està relacionada amb un familiar molt proper que està
en plena adolescència. La seva vida i la del seu voltant ha fet un gir de 180º.
Podríem dir que els seus pares no accepten que el seu fill ja no sigui un nen,
per tot el que ha anat passat no es refien d'ell, li controlen gairebé tots els
passos que fa... Ell se sent, constantment , pressionat, enrabiat amb el
món, frustrat i perdut. La relació entre pares i fill ha arribat a tal punt que
el diàleg, puntal més necessari per a resoldre molts dels conflictes, tal i com
apunta Segura, és inexistent. Des del meu punt de vista, els pares cal que
reprenguin la situació gairebé des de zero, posant-hi ordre i agafant com a
eina indispensable la creació d'un vincle de confiança basat en el diàleg.
D'aquesta manera, potser, podran ajudar al seu fill a recuperar la confiança en
ell mateix i, així, ajudar-lo a tenir i saber arribar a les eines necessàries
per resoldre situacions quotidianes en un futur.
En
segon lloc, Manuel Segura respon a la pregunta "En esencia ¿En qué consiste
educar?"dient "Mucho cariño, es decir, paciencia y normas claras, y a
medida que van creciendo, más y más diálogo". Aquesta resposta m'ha fet
pensar en el grup de nois i noies del Cau que tenen entre 14 i 17 anys. Des de
que va començar el curs han anat tenint algunes idees però cap d'elles ha
resultat donar els fruits esperats. Tot i que, ells sempre afirmen haver-s'ho
passat molt bé, els monitors acabem valorant les activitats sempre amb
"notes" més aviat baixes. Pensem que, sovint, se senten perduts,
nosaltres (els monitors) donem per suposada la seva autosuficiència i en veure
que no és així perdem la paciència, ens frustrem i reflexionem sobre el que no
devem estar fent prou bé perquè continuem sense obtenir bons resultats. Després
de llegir la resposta de Segura, he arribat a la conclusió que, potser, no ho
estem fent tan malament; simplement estem al bell mig d'un procés de creixement
que avança lentament i que per arribar a allò desitjat només ens cal continuar
aportant més afecte, més paciència, més normes clares i més diàleg.
Per
últim, aquesta entrevista també m'ha fet pensar en el projecte de treball
cooperatiu que, enguany, s'ha engegat a l'escola on faig de mestra, a més a
més, com a especialista d’anglès són moltes les vegades que proposo als alumnes
fer grups de treball. Manuel Segura afirma que la nostra societat educa l’
individualisme i la competència, mentre que les empreses demanen personal que
sàpiga treballar en equip. La realitat és que el treball cooperatiu dins
l’aula no sempre és fàcil, els alumnes mostren poca predisposició per a
treballar en grup, parella... més sovint del que els mestres esperem.
Compartir, ajudar, dialogar, entre d’altres són aspectes que cal treballar una
vegada i una altra i, poc a poc, amb passets molt petits, anem observant
millores.
